Riesgos laborales de las nuevas tecnologías: el tecnoestrés

El desplegament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en diferents àmbits de les nostres vides comporta profundes transformacions en la manera de relacionar-nos, informar-nos, aprendre o treballar. El seu potencial i avantatges són múltiples però també convé estar alerta davant dels possibles riscos per al benestar físic i/o psicològic dels seus usuaris.

Lluny de qualsevol plantejament alarmista o tecnòfob, en el present article ens proposem reflexionar sobre fins a quin punt un ús inadequat de les TIC en l’entorn laboral pot derivar en riscos psicosocials, més concretament en el que es coneix com a tecnoestrès, i com podem evitar que això es produeixi.

Què és i com es manifesta el tecnoestrès?

El tecnoestrès és una forma específica d’estrès laboral relacionada amb l’ús de les TIC en les seves diverses modalitats i suports: internet, aplicacions, correu electrònic, missatgeria instantània, xarxes socials, ordinadors, tablets, smartphones… El concepte de tecnoestrès inclou un seguit de respostes negatives derivades de la incapacitat de fer un ús eficient i saludable de les TIC. Es pot manifestar tant en forma d’inadaptació i refús de la tecnologia com, al contrari, en una dependència excessiva o addició.

Aquesta diversitat de manifestacions ens porta a distingir tres tipus de tecnoestrès:

• La tecnoansietat. La persona se sent incapaç de fer front a les exigències derivades de l’ús d’algun tipus de TIC a la feina. Això es tradueix en tensió, malestar, creences negatives sobre les pròpies capacitats, sentiments de culpa i actituds de refús o temença de la tecnologia.
• La tecnofatiga. L’ús continuat de les TIC pot produir fatiga i cansament mental. Una manifestació habitual de la tecnofatiga és l’anomenat síndrome de la fatiga informativa, causat per la sobrecàrrega d’estímuls i continguts que ens arriben a través d’internet. La dificultat per estructurar i assimilar tota aquesta informació produeix esgotament mental i pot derivar, igual que en el cas de la tecnoansietat, en sentiments de recel o hostilitat cap a la tecnologia.
• La tecnoaddicció. Mentre que la tecnoansietat i la tecnofatiga tenen a veure amb la inadaptació o la desconfiança envers les noves tecnologies, la tecnoaddicció és una alteració que es caracteritza per tot el contrari. Es tracta d’una necessitat compulsiva i incontrolable d’emprar les TIC sempre i arreu, més enllà de l’entorn laboral i durant llargs períodes de temps.

Fonts de tecnoestrès

Les causes dels diferents tipus de tecnoestrès poden ser molt diverses. Normalment, l’estrès apareix quan l’ús de les TIC planteja unes exigències que el treballador és incapaç d’assumir, ja sigui per falta de recursos, de recolzament o de capacitats personals.

Entre les exigències que han d’afrontar els treballadors en fer ús de les TIC hi trobem la sobrecàrrega de treball, la complexitat d’ús dels dispositius i aplicacions, o la dificultat per processar l’allau d’informació disponible, de missatges rebuts o de converses mantingudes. A més, la tecnologia ens ofereix avui múltiples possibilitats per treballar i comunicar-nos més enllà de l’horari laboral i de l’entorn físic de la feina. Això pot derivar en una invasió de la vida privada i comprometre seriosament la conciliació de la vida familiar i laboral. Aquesta dificultat per desconnectar de la feina pot agreujar tant la sensació d’atabalament i malestar.

Totes aquestes exigències esdevindran més o menys estressants depenent de si la persona que hi està sotmesa disposa de recursos que li permetin gestionar-les adequadament. Aquests recursos inclouen dispositius i aplicacions adaptats a les necessitats i capacitats de l’usuari, un grau suficient de control i autonomia a l’hora de planificar i dur a terme les tasques assignades, o la disponibilitat de suport sempre que calgui per part de companys, superiors o persones expertes.

Les característiques i habilitats personals són també determinants a l’hora de fer front als reptes que els plantegen les noves tecnologies. Determinades persones perceben les demandes laborals relacionades amb les TIC com un repte estimulant i motivador. D’altres, en canvi, ja sigui per raons de caràcter i/o de manca de coneixements, no són (o no es creuen) capaces d’afrontar les demandes esmentades, i això les fa més vulnerables al tecnoestrès.

Conseqüències del tecnoestrès

El tecnoestrès continuat pot donar lloc a un ampli ventall de conseqüències negatives, similars a les provocades per altres formes d’estrès laboral. Entre elles hi trobem alteracions de la salut dels treballadors, tant físiques (mals de cap, trastorns gastrointestinals, immunològics, cardiovasculars…) com psicològiques (insomni, dificultat per a concentrar-se, confusió,  irritabilitat…). A la llarga, un treballador afectat per tecnoestrès crònic podria acabar desenvolupant un síndrome de burnout, el que comunament coneixem com “estar cremat” per la feina.

Així mateix, del tecnoestrès es deriven també perjudicis per al conjunt de l’organització, en forma de baixes laborals, absentisme o reducció del rendiment laboral a causa d’un ús insuficient o inadequat de les TIC.

Mesures preventives

Per tal d’evitar que les TIC esdevinguin una font d’estrès laboral, l’organització ha d’avaluar el nivell de risc al que estan exposats els seus treballadors i, a partir d’aquesta informació, planificar i implantar un seguit de mesures preventives. Per exemple:

• Desenvolupar una estratègia adequada per a la implantació de les TIC a l’empresa. Convé defugir plantejaments centrats en la tecnologia, que donen el protagonisme als equips i sistemes informàtics, i optar per estratègies centrades en els usuaris. Això vol dir adaptar les TIC als requeriments i aptituds de cada treballador, i concedir-li l’autonomia i el control suficients sobre les tasques que té encomanades. Ras i curt: es tracta de posar la tecnologia al servei de les persones, i no a l’inrevés.
• Dotar els treballadors dels recursos necessaris per tal que puguin emprar els equips, programes i sistemes tecnològics de forma eficaç i segura. En aquest sentit, una formació i informació oportunes resulten determinants perquè els treballadors reforcin les seves habilitats i competències en l’ús de les TIC, alhora que desenvolupen actituds proactives i deixen de banda els recels inicials. La formació no s’hauria de centrar exclusivament en aspectes tècnics, sinó també millorar la capacitat dels treballadors per a organitzar les seves tasques i gestionar el seu temps de manera més eficient, sabent trobar moments per a la desconnexió i el descans.
• Fomentar un clima laboral que afavoreixi la comunicació interpersonal, el treball en equip i el recolzament mutu. Aquest clima contribuirà a evitar que l’ús inapropiat de les TIC provoqui sensacions de fredor o distanciament. Per exemple, recórrer sistemàticament a la comunicació via e-mail en situacions en que fóra més efectiva una altre forma de contacte, més directa i personal, és clarament inadequat; aquestes pràctiques, però, són imputables a una mala política de comunicació i no pas a les TIC en sí mateixes. Ben emprades i integrades en un ambient laboral sa i col·laboratiu, les TIC esdevenen fàcilment potents instruments capaços d’enriquir la interacció personal, fomentar el sentiment de pertinença i enfortir la cultura de l’organització.

Conclusió

Avui en dia, les TIC són mitjans pràcticament imprescindibles en l’entorn laboral i fer-ne un ús profitós ha esdevingut un factor crític per a la competitivitat de les empreses. Per a això, avaluar i prevenir els riscos psicosocials associats a les TIC és una obligació ineludible per a l’empresari. No només per complir el deure legal de protegir la salut i el benestar del seu personal, sinó també com a mesura estratègica per garantir l’èxit de l’organització.

L’aplicació de les mesures preventives que hem esmentat, o d’altres que l’empresa consideri convenients, farà possible la minimització dels riscos psicosocials associats a les noves tecnologies. Amb això aconseguirem que aquestes eines compleixin de forma idònia la seva funció: optimitzar l’acompliment de les nostres tasques, motivar i cohesionar el personal, obrir-nos al món, i oferir-nos nous recursos per a la col·laboració i la creativitat.

Eugeni Garcia Rierola
Llicenciat en sociologia.
Professor del Màster Universitari en Prevenció de Riscos Laborals de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.
E-mail: eugeni.garcia@btcces.com | Twitter: https://twitter.com/egrierola